Valoració de la LOMCE (I)

El_florido_Wert_thumbHe trigat uns dies a escriure sobre la proposta de llei que de moment porta l’acrònim LOMCE (Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa) i que s’està popularitzant com a Llei Wert. La tardança ha vingut motivada pel galimaties jurídic que han organitzat els del Ministeri d’Educació. I és que en comptes de fer una llei nova amb l’exposició de motius, els seus articles ben ordenats, i les disposicions derogatòries de rigor, la LOMCE té una exposició de motius infernal i un article únic on es dedica a esmenar la LOE (2006), la LODE (1985) i la LOU (2001). O sigui que t’has d’endinsar en una jungla de modificacions amb mapa, brújula, llanterna… Només això ja m’ha semblat de molt mala educació, i no és cap acudit fàcil. Les lleis s’han de poder entendre, el contrari és llençar-nos a la indefensió més absoluta, a un joc esotèric en el que sempre perdrem.

Bé, anem al gra.

La LOMCE ha desfermat una forta polèmica des dels primers esborranys que van circular, ja fa mesos. Val a dir que ens quedem curts i que a més, el redactat final sembla pitjor que els esborranys. És una llei que sembla un torpede contra el català, contra l’autonomia de centres, contra la igualtat social, contra la igualtat de gènere, contra la democràcia… M’ha resultat impossible no recordar aquella frase de Víctor Hugo quan deia allò que la història del Partit Clerical és la història del progrés humà, però escrita del revés.

Si ens centrem en la qüestió religiosa, la LOMCE té dues grans conseqüències. Avui ens centrarem en la qüestió curricular.

Així doncs, la primera conseqüència de la Llei Wert i que ha estat la més publicitada, és que l’assignatura de religió es converteix en avaluable. Aquesta ha estat una reivindicació constant de la jerarquia catòlica des que el 1979 es va signar l’Acord Concordatari sobre Ensenyament i Assumptes Culturals i sembla que el Ministre Wert finalment s’hi ha avingut. La LOMCE va més enllà del que diu l’Acord, on la religió és una matèria d’obligada oferta per part del centre i de lliure elecció per part de l’alumne.

És una mica llarg d’explicar, però podríem dir que els diversos moviments dels governs socialistes (especialment el de Felipe González) per arraconar l’assignatura de religió van topar amb l’oposició frontal de la Conferencia Episcopal i van fracassar als tribunals. Primer, quan es va pretendre que els alumnes que no cursaven religió avancessin altres matèries, es va considerar que això perjudicava als alumnes que sí la cursaven. Després, quan es va pretendre eliminar tota assignatura alternativa a la religió i deixar aquell temps lliure, també es va fracassar perquè es considerava que es feia un tracte de favor als alumnes que no feien religió. Això va portar a la situació que hem vist els darrers anys, on un grup d’alumnes fan religió en una aula, i els altres s’estan en una altra aula fent alguna cosa que no es pot dir què és, perquè si és matèria curricular tenim un problema i si no ho és també. Ni matèria ni no matèria, un problema que sembla metafísic.

Aquest problema tenia dues solucions: eliminar l’assignatura o fer-la avaluable. Aquesta és la opció que ha triat el Ministre. Compte, l’assignatura continua essent optativa. Els alumnes que no la vulguin cursar podran optar per una assignatura de “Valores sociales y cívicos”. Però no deixa de ser il·lustratiu que el mateix Wert hagi admès que no sap molt bé què s’haurà de fer aquí. L’estratègia, doncs, és clara: afeblir l’alternativa i reforçar la religió.

Pel que fa a la impartició de l’assignatura, continuarà com fins ara. És a dir que anirà a càrrec de professors nomenats a dit per l’Ordinari diocesà. També separats a dit, val a dir. O sigui, sense cap mena de control ni per part de l’administració ni per part dels centres. Si a això hi afegim els problemes que tenen les altres confessions en conveni amb l’estat per proposar professors, la situació de privilegi de l’Església Catòlica és evident.

Cal afegir que desapareix l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, així com tota referència als Drets Humans i la igualtat de gènere. En el seu lloc es crea una nova assignatura d’Educació Cívica i Constitucional, sobre la que tampoc en sabem gran cosa. Considerant la oposició descarnada que va fer l’Església Catòlica a l’assignatura desapareguda, no és cap atreviment afirmar que en això també hi ha hagut un acatament als dictats clericals.

I un darrer apunt que no em sembla menor. Es redueixen encara més les hores d’humanitats, concretament la història al batxillerat, que ara només serà obligatòria per als estudiants de lletres.

Resumint: a nivell curricular ens allunyem a gran velocitat de qualsevol noció de laïcitat. Destaquem els següents punts:

  1. Separació dels alumnes segons les seves creences
  2. Ús de l’escola per a l’adoctrinament religiós de la infància
  3. Consolidació de la posició de privilegi de l’Església Catòlica
  4. Desaparició de tota referència als drets humans
  5. Afebliment de l’educació humanística

De moment ens aturem aquí i aviat penjaré una segona part on em centraré en la segona gran conseqüència de la LOMCE: l’afebliment del sistema públic d’educació en favor de la indústria educativa catòlica.

Anuncis

ICV presenta una Llei de llibertat religiosa al Senat

IBI_ICVDivendres passat, Joan Saura va presentar al Senat una proposta de Llei de Llibertat Ideològica, Religiosa i de Culte. Podeu trobar el text íntegre a la web de la cambra.

El pràmbul fa referència a la Llei 7/1980 que se suposa que regula la situació actual (se suposa perquè no és així, està mutilada pels Acords Concordataris) i presenta la proposta de llei com un desplegament de l’Art. 16 de la Constitució. He trobat a faltar alguna referència a l’Art 27, que també fa referència a la qüestió, concretament al dret a l’educació religiosa i moral.

Sobre l’extensió cal dir que és una llei breu, de només sis articles. Em sembla una mesura adequada, les lleis han de ser breus; sobretot les que regulen drets fonamentals.

Pel que fa al contingut, destacaria els següents aspectes:

Regula en el mateix articulat la llibertat de consciència, ideològica, de culte i religió. És a dir, considera la llibertat de religió una manifestació de la llibertat de consciència, que en tot cas mereix una protecció especial o específica.

Consagra la igualtat entre creients i no creients. És un bon punt de partida, del que es tracta és de donar a tothom les mateixes oportunitats d’accés a l’espai públic. La laïcitat s’acostuma a vincular al valor de la llibertat, i és correcte fer-ho, però m’atreviria a dir que els seus efectes jurídics tenen a veure bàsicament amb la igualtat.

Elimina els efectes civils de les cerimònies religioses. De fet, a dia d’avui, l’únic cas en que això es produeix és el casament catòlic. És correcte posar fi a aquesta irregularitat.

Fa especial èmfasi en la protecció del menor posant límits als drets dels pares.

  1. Impedeix que cap infant sigui obligat a instruir-se en una religió o sistema de creences
  2. Impedeix que l’infant sigui discriminat per cap motiu
  3. Situa el seu correcte desenvolupament físic i mental com a dret prioritari a presevar.

Tinc els meus dubtes de si això significaria la desaparició de la religió de les aules, a mi  no m’ho sembla, el que representa una omissió important.

La relació entre les institucions públiques i les confessions religioses estarà condicionada a l’interès públic. No s’impedeix la subvenció d’entitats religioses però tota ajuda haurà de complir aquest criteri d’interès públic.

Entenc (tot i que no ho diu expressament) que això exclou la subvenció del culte i que deixa oberta la porta a possibles subvencions a entitats vinculades a les religions. En cas que hi hagi ajuts públics per al sosteniment dels llocs de culte, aquests hauran de tenir un retorn en forma de servei públic. M’ha semblat una fórmula adequada per resoldre un problema bastant complex, que és el del patrimoni cultural i històric en mans de l’Església Catòlica. A França els llocs de culte anteriors a la llei de laïcitat de 1905 són de titularitat estatal, però una mesura com aquesta és impensable a Espanya.

Equipara, a efectes de protocol, la dignitat dels representants religiosos a la dels altres representats de la societat civil.

Exclou l’objecció de consciència a l’hora d’exercir càrrecs públics i també en les relacions laborals. És una qüestió sens dubte polèmica, però val a dir que s’hi ha tornat pels continuats abusos que n’han fet deteminats sectors professionals, especialment dels rams de la salut i del dret. Podríem anar més enllà i discutir si aquests mateixos  sectors són coherents amb la seva pròpia religió quan apel·len al dret a la objecció de consciència, però sens dubte aquest no és l’espai. Potser ho fem en una altra ocasió.

A efectes de registre públic, les confessions religioses compartiran inscripció amb la resta d’associacions.  En aquest cas tinc dubtes que sigui una mesura adequada, ja que no estem exigint el mateix a les esglésies que a les associacions. Les associacions han de complir uns mínims de democràcia interna que no són exigibles a les esglésies. La laïcitat és un principi procedimental al qual s’arriba després de fracassar reiteradament en l’intent d’amotllar les esglésies als principis democràtics. O dit de forma simètrica, després de fracassar reiteradament en l’intent de les esglésies d’apropiar-se de les institucions i monopolitzar l’espai públic. Hi ha, finalment, un acord de protecció especial que s’acompanya de límits especials.

Finalment la proposta de llei inclou una disposició transitòria per a la denúncia dels Acords Concordataris amb la Santa Seu i dues disposicions derogatòries de la Llei 7/1980 i de les Lleis que regulen els acords de cooperació amb la Federació d’Entitats Evangèliques, la Federació de Comunitats Israelites, i la Comissió Islàmica d’Espanya.

Resumint: es tracta d’una proposta de llei clarament laïcitzadora, que podria ben bé representar la consagració definitiva d’Espanya com un país laic sense que això entrés en cap contradicció amb la Constitució, i que malauradament no prosperarà perquè sembla que els temps avancen en direcció contrària.

Conflicte pel dret a l’apostasia al Marroc

liberté-laicité-560El passat més d’abril, el Consell d’Ulemes del Marroc, una institució presidida pel Rei Mohammed VI i que representa la màxima autoritat en matèria religiosa al país, va aprovar una fàtua proposant l’aplicació de la pena de mort en cas d’apostasia.

La proposta ha aixecat una forta polèmica i aquí us deixo una pàgina de recollida de signatures que han obert les entitats laiques del Marroc per si us hi voleu adherir com he fet jo.

Argumenten que aquesta fàtua.

  1. Contravé la Declaració Universal dels Drets Humans, que reconeix el dret a canviar de religió i a no tenir-ne (Art. 18)
  2. Contravé la pròpia Constitució del Marroc, que reconeix el dret a la llibertat religiosa, la llibertat d’expressió i de pensament.
  3. És contradictòria amb les declaracions institucionals a favor d’un islam moderat i obert a la modernitat.
  4. Ha de ser frenada pel Consell Nacional pels Drets Humans.

El manifest conclou amb una crida de caràcter universal a la separació d’església i estat i una reivindicació de la igualtat de tracte de creients i no creients arreu del món.

A Sinpermiso trobareu el manifest traduït al castellà.

 

Esperanto moral

Un nou episodi de violència va sotragar ahir Europa. A Londres, dos nois van assassinar un soldat britànic a cops de matxet. En acabat van tenir la sang freda de deixar-se grabar i van recitar un confús discurs venjatiu contra l’agressió occidental a Iraq i Afganistan i amenaçant amb detonar una guerra.

Des del primer moment les autoritats britàniques han definit aquest atac com un acte terrorista, el que ha generat dubtes. Ja de per si la tipificació penal del terrorisme és complexa, però si a més l’acció és tan individual i espontània, aleshores sí que entrem en un terreny molt pantanós. Però vaja, aquest debat el deixarem per altres espais. Tot apunta, no obstant, a una individualització de la jihad provocada per l’afebliment d’Al-Qaeda.

També sabem que hi ha hagut una reacció en forma d’atacs contra mesquites, i que això passa en un moment complicat, amb un avenç important de posicions polítiques de caire populista contràries a la immigració i a la Unió Europea, i defensores de la identitat tradicional britànica i la Commonwealth. L’ascens d’aquestes opcions l’exemplifiquen els bons resultats electorals de l’UKIP no fa ni un més.

Per descodificar els dispositius que fonamenten l’odi religiós i reivindicar els que l’esmorteeixen, em permeto recomanar “Esperanto moral. Por una ética laica” de Paul Cliteur. Editat per los libros del lince el 2009.

9788493703813

El nom ja és tota una declaració d’intencions, Cliteur sosté l’existència d’un terreny moral comú a tota la humanitat per sobre (o per sota) de religions, cultures, gèneres i condicions socials de tota mena. I defensa la possibilitat, de creients i no-creients, de posar en joc aquesta moral autònoma de la religió, precisament per construir la concòrdia.

Us copio l’índex per a que us feu una idea del temari. És un llibre absolutament recomanable.

Primera parte: la ética religiosa

1. La teoría del mandato divino

2. Problemas del mandato divino

3. Breve historia del asesinato legitimado religiosamente

Segunda parte: la ética autónoma

1. La ética autónoma antigua y la contemporánea

2. El utilitarismo

3. El kantismo

Tercera parte: el Estado aconfesional

1. Cinco modelos de relación entre el Estado y la religión

2. El Estado aconfesional en Francia

3. El Estado aconfesional en Estados Unidos

Davallada del nombre de creients a la Gran Bretanya

CENSUS-2011_620El darrer cens realitzat a Anglaterra i Gales confirma la davallada de la creença religiosa a la Gran Bretanya, amb especial èmfasi en la comunitat cristiana.

  • El 2011, la comunitat cristiana és la més envellida
  • El nombre de cristians ha caigut, especialment entre la població menor de 60 anys
  • El nombre de gent que no professa cap religió s’ha incrementat en tots els grups d’edat, especialment en les franges dels 20 als 24 i dels 40 als 44 anys
  • A Anglaterra i Gales, un 93% dels cristians són blancs i el 89% nascuts a la Gran Bretanya.
  • Un 38% dels musulmants s’identifiquen ètnicament com a paquistanesos. El 2001 eren 658.000 i el 2011 ha arribat a 1.029.000. Gairebé la meitat de musulmans són nascuts a la Gran Bretanya.
  • El 93% de la gent no religiosa són blancs i nascuts a la Gran Bretanya
  • El col·lectiu de gent no religiosa és el que registra majors nivells d’activitat econòmica. Els cristians i els musulmans són els que menys. Els jueus tenen la tasa d’ocupació més alta i els musulmans la més baixa.
  • La raó principal per la inactivitat econòmica dels cristians és la jubilació, en el cas dels musulmans són els estudis o la cura de la família.

Podeu trobar les dades del cens aquí. Són especialment interessants les piràmides d’edat.

 

 

Qué es la laicidad

CubQUEESLALAICIDADbajaPublicat per Editorial Proteus a la seva col·lecció Saber.

El primer que s’ha de dir d’aquest llibre és que el títol és enganyós. De fet, el títol original és Sécularisation et laïcité, i és sobre aquests dos conceptes que Jean-Claude Monod evoluciona. De fet, aprofundeix molt més en el concepte de secularització que no pas en el de laïcitat. A banda que un títol com aquest, tan genèric, fa pensar en una obra de divulgació, i no l’és pas. És un assaig i requereix d’uns mínims coneixements previs. Que ningú s’espanti, no és cap tractat esotèric; però tampc és un manual adreçat al gran públic.

El segon que podem dir és que és un llibre breu (poc més de dues-centes pàgines) però intens. L’estil és entenedor (insisteixo que ningú s’ha d’espantar) i només peca d’utilitzar un vocabulari un pèl artificiós.

I ara parlem del contingut.

Sobre la secularització en parlem poc, considerant que és un dels fenòmens més determinants de la modernitat. Però s’hi han ocupat Weber, Marx, Freud… Cap dels grans pensadors i científics socials dels dos darrers segles ha obviat aquesta qüestió. Monod parteix de Weber i la seva idea de “desencantament del món” per narrar la ruptura que la modernitat provoca en el món occidental, especialment allà on la Reforma no es va poder imposar del tot. Una ruptura que és filosòfica, política, cultural… i evidentment científica. Així ens ajuda a endinsar-nos en les diferents aproximacions a la idea de secularització: Schmitt, Blumenberg, Michel de Certeau, Gauchet, etc. I ens alerta de com el propi concepte de secularització ha estat terreny de disputa i amaga algunes trampes. Monod tanca el debat assumint la tesi de Blumenberg, que posa al descobert el que hi ha implícit en el concepte de secularització: la secularización pasa a ser una “categoría de la ilegitimidad”, encaminada a una “apropiación” inconfesada e indebida de un “bien” intelectual (teológico) expoliado a su legítimo propietario, y a emplazar así la Edad Moderna en situación de deuda cultural.

A partir d’aquí, la pregunta que es planteja Monod, i que representa un dels grans interrogants que encerclen la qüestió de la laïcitat, és sobre la relació entre secularització i laïcitat, fins a quin punt un és causa o conseqüència de l’altra i fins a quin punt estan vinculats tots dos processos. Aquí és inevitable comparar els processos de secularització i laïcització europeus, que han arribat a punts d’equilibri (inestable) molt diversos, que poden anar de la religió nacional en el cas anglès al model francès de separació estricta. Perquè hi ha diferències importants entre els països nordeuropeus, on el luteranisme o el calvinisme van funcionar com a catalitzadors d’una nova racionalitat, i els països catòlics on la qüestió religiosa i la qüestió feudal eren indestriables. En aquest sentit m’ha semblat interessant, per poc habitual, la comparació entre la Il·lustració francesa, forçosament anticlerical i antirreligiosa, i l’Aufklärung alemanya, conciliadora amb l’església (Kant, sense anar més lluny): La Reforma, como revolución religiosa, habría ocasionado el desarrollo de una Aufklärung alemana más conservadora en el plano político, y más preocupada por una síntesis entre la razón y la religión cristiana.

Ara Monod ja pot entrar a fons en els debats polítics i filosòfics francesos que van recórrer tot el s.XIX i que basculaven entre el reforçament del galicanisme, la obediència a Roma i l’establiment d’una religió civil, i que van culminar en la moderna idea de laïcitat.

Al tercer capítol Monod es proposa conciliar les dues principals aproximacions teòriques a la laïcitat. La més filosòfica, que podem identificar amb autors com Pena-Ruiz, i la més sociològica, encapçalada per Jean Baubérot. És a dir: hi ha una “laïcitat pura”, un model teòric al qual ens anem aproximant? O la laïcitat és una construcció político-jurídica, filla del seu temps, i es modula en funció de les solucions adoptades a cada moment històric? Monod resol bé la qüestió, o com a mínim enfoca bé la pregunta: es evidente que estos principios se presentan a nuestra reflexión a través de su inscripción en la ley y en una historia intelectual y política: no podemos pretender “deducirlos” ex-nihilo, pero podemos intentar dilucidar aquello que, en ellos, satisface una cierta prueba de universalización sobre la base de la igual libertad, y aquello que no la satisface (…). Se hace por tanto necesario un cierto vaivén entre la expresión histórica de estos principios y su reconstrucción filosófica, entre un “espíritu de las leyes” históricamente construido y los fundamentos filosóficos que podemos extraer y validar o no mediante un planteamiento reconstructivo.

Monod identifica els següents principis fonamentals de la laïcitat (un dia farem una llista comparant enumeracions de principis de la laïcitat de diversos autors…)

  1. Igualtat jurídico-política de tots els ciutadans independentment de les seves creences.
  2. Neutralitat de l’estat respecte a tota església o culte.
  3. Garantia del lliure exercici del culte
  4. Alliberament d’una esfera pública independent de qualsevol institució religiosa i de qualsevol simbolisme religiós.

Les següents pàgines se centren en exposar els argumentaris laics habituals (o sigui que si algú volia saber què és la laïcitat aquí trobarà el que busca) i posa de manifest les tensions entre les matrius liberal i republicana de la laïcitat.

Lentament, el llibre ens ha anat transportant de les preguntes bàsiques i els moments històrics primigenis a l’actualitat i els reptes contemporanis de la laïcitat. Monod en detecta dos de principals.

  1. Ha estat el propi procés de secularització el que ha acabat socavant els principis de legitimació de la laïcitat republicana original.
  2. S’han desfermat forces contra-secularitzants que pretenen desbaratar el procés històric sobre el que es recolzava la laïcitat (neoconservadorisme, fonamentalisme islàmic i cristià…).

Resumint: un llibre molt recomanable per a qui estigui avesat als debats sobre laïcitat i secularització i tingui ganes d’aprofundir-hi des d’una perspectiva filosòfica i política.

Ajuda’ns a fer possible l’Informe Ferrer i Guàrdia 2013

verkamiLa Fundació Ferrer i Guàrdia està preparant el seu tercer informe sobre la laïcitat a Espanya i a Catalunya. Sempre s’ha fet amb mitjans escassos i enguany encara més, per això s’ha obert una subscripció popular. El que ara se’n diu micromecenatge.

Podeu donar diverses quantitats segons quin sigui la vostra proporció d’entusiasme i recursos econòmics. Animeu-vos.

Aquí l’enllaç.

PS: Hi ha un article meu…

El poder de la Iglesia en la España contemporánea

430_Elpoderdelaiglesia:430_ElpoderdelaiglesiaEl poder de la Iglesia en la España contemporánea. La llave de las almas y de las aulas.

Aquest llibre s’ha editat aquest mateix any 2013 per Los libros de la catarata, o sigui que està tot just sortit del forn. L’autor, Ángel Luis López Villaverde, és professor d’història a la Universitat de Castilla-La Mancha.

És un llibre útil i rigorós, amb un primer capítol amb una introducció a les diverses definicions de poder (Weber, Foucault i Bourdieu) i es fa un repàs breu de les de Gonzalo Puente Ojea i Manlio Graziano, i una panoràmica de les querelles actuals sobre la laïcitat que serveix per situar els termes, val a dir que de forma molt entenedora.

A partir d’aquí els capítols segueixen el fil del temps començant pels visigots i repassen les diverses etapes històriques avançant ràpid fins als segles XIX i XX, que són els que mereixen més atenció. El darrer capítol arriba als nostres dies, tractant somerament conflictes oberts com el de les immatriculacions o la llei d’educació que està impulsant el Ministre Wert.

El resultat és un llibre didàctic que ens ajuda a entendre la naturalesa del poder catòlic a Espanya i que té la particularitat que examina els debats tensions internes dins del catolicisme, per bé que s’equivoca buscant una mena de fonamentalisme laïcista, simètric al fonamentalisme catòlic, i del que no tenim cap notícia fefaent.