Admeto que compro els llibres una mica al tuntún, sense mirar gaire el contingut ni buscar referències de l’autor. I quan vaig veure aquest llibre, amb aquest títol, i que ho editava Siruela, doncs em vaig imaginar una altra cosa. Una cosa divertida. I no.
Però que no sigui divertit no vol dir que sigui un pal de llibre (una mica, sí). Però ha estat molt interessant. Anem a pams.
L’autor és José Enrique Miguens, un dels pares de la sociologia a Argentina, traspassat el 2011. Home de profundes arrels catòliques, va jugar un paper moderador i també d’oposició en algunes de les bandades polítiques del seu país. Podríem dir que era un conservador moderat.
El llibre en sí ha estat bastant interessant llegir-lo, per bé que no coincideixo pràcticament en res del que hi afirma. Admeto que en alguns moments m’ha costat confrontar-lo, perquè dedica moltes pàgines a criticar a Hegel; i jo de Hegel en sé més aviat poc, alguna lectura de Kojève i poca cosa més. També hi ha tot un pòsit de doctrina catòlica que no manego amb soltura. Però com a mostra de teologia política, sembla que té nivell.
En tot cas, i resumint una mica. Miguens planteja que hi ha una tradició intel·lectual, filosòfica i espiritual, que és la que representa el catolicisme, que té les seves arrels en Aristòtil i que amb l’Encarnació de Jesús, ajuda al progrés de la humanitat fins als nostres dies. En això recorda bastant a Ratzinger, qui plantejava una suposada superioritat històrica del catolicisme pel seu empeltament amb la tradició clàssica. De fet, un dels discursos més polèmics de Benet XVI, el de Ratisbona, que va aixecar molta polseguera, venia a dir això: que el catolicisme ostenta una major identificació amb el logos que la resta de religions fruit del seu origen, i que això la converteix en el fruit i la llavor d’una època històrica anomenada “ètico-racional”, que es contraposaria a l’etapa històrica anterior, que seria la “màgico-sacral”.
Però que la dimensió (o l’ordre) “màgico-sacral”, ha perviscut en múltiples formes de pensament. Que es va mantenir viva a l’Imperi Romà d’Orient, des d’on va arribar a l’Europa Occidental durant el Renaixement. En aquest cas, mitjançant el neoplatonisme. Com a bons renaixentistes, doncs és evident que passa factura a Maquiavel, Bruno, Della Mirandola… i salva a Erasme i Moore.
La irrupció d’aquesta tradició “màgico-sacral” provoca la ruptura que suposen el Renaixement i la Reforma, que obren les portes al que ell anomena modernisme (desconec per què no s’ha traduït com a modernitat), i a una “tercera època” de la humanitat. Miguens narra bastant al detall les vies d’irrupció d’aquest modernisme en les diverses esglésies: anglicanisme, protestantisme germànic, el propi catolicisme…
A partir d’aquí, hi ha tot un recorregut per diversos filòsofs que hauríen recuperat, alimentat i actualitzat aquesta altra cosmovisió, en la que Miguens identifica traces de satanisme. A veure, no de satanisme de peli de serie B. Seria més aviat la fascinació pel mal, per allò que és ocult, pel conflicte, per les possibilitats demiürgiques dels iniciats, per la màgia transformadora de la realitat… És el que ell anomena L’Altra Versió. Aquí hi cap l’estoterisme, la màgia, el gnosticisme…
Un dels primers en rebre un repàs és Spinoza a qui qualifica de pont entre l’il·luminisme i el Romanticisme. També rep Kant, pel seu atreviment a inventar un Déu que ja no es revel·la a sí mateix sinó que és fruit del pensament, i per tant desproveït de transcendència. I el que més patacades s’endú és Hegel, que aspira a fundar una nova religió substitutiva de les conegudes fins aleshores.
Afegeixo que Miguens veu una continuïtat entre tots aquests pensadors que jo no arribo a identificar com a tal. En el mateix sac hi van a parar materialistes, idealistes i monistes. Hereus de Demòcrit i de Plató. Pensadors clars i diàfans i d’altres d’abstrusos i opacs com un post-estructuralista francès. Políticament progressistes i carcamals reaccionaris. Tot pensament mínimament rupturista dels darrers segles va al mateix cabàs. I al final acabes pensant que aquest home s’ha quedat a Sant Tomàs d’Aquino i a les poques (perquè són poques) aportacions catòliques al pensament dels darrers segles.
I per anar acabant aquest insuficient resum, doncs dir que acaba diferenciant dues visions oposades del món. La seva, la bona, que cerca la veritat com a forma de justícia amb la realitat objectiva (aristotèlica). I la dolenta, la satànica, que utilitza la veritat per a dotar de coherència les seves afirmacions amb un sistema de pensament preconcebut (platònica). I de la segona branca n’extreu dos modernismes diferents: el de la branca il·lustrada-positivista i el de la branca romàntico-hegeliana. De la primera haurien sortit els capitalismes, els neoliberalismes i l’explotació humana, i de la segona els totalitarismes, els marxismes i els actuals populismes (a la Laclau). D’aquest esquema se salvarien la socialdemocràcia, el conservadorisme i poca cosa més. Aquestes escasses tradicions polítiques salvables, tindrien la benedicció aristotèlica de la prudència i el pragmatisme. Les altres, són dogmatismes perillosos per a la humanitat.
Bé, si algú ha aguantat fins aquí, felicitats. Sembla un pal de llibre i en certa manera ho és, però a mi m’ha agradat perquè em deixa algunes preguntes sobre la taula.
- Si el neoconservadorisme de matriu protestant és platònic, el de matriu catòlica és aristotèlic?
- Com s’ho fan alguns per a dibuixar línies de frontera amb tanta facilitat i a sobre penjar la llufa als altres acusant-los d’haver-ho fet ells?
- Cal que sigui tan rebuscada la base intel·lectual del catolicisme conservador en aquests temps que corren?
- Per què és tan agosarada la teologia política del s.XXI?
Si algú l’ha llegit o té alguns comentaris a fer-me, si us plau que no es talli ni un pèl.
Perspectiva laica 