Pensar l’islam

9788415835783

Edicions de 1984 ha tingut a bé publicar aquest llibret de Michel Onfray que porta per títol Pensar l’islam. I seguint la cadena de bones decisions, algú me’l va regalar per Sant Jordi i jo me l’he llegit.

D’entrada diria que és això, un llibret. Ell mateix ho diu, és un refregit de textos breus i hi ha una part que té format d’entrevista. No és cap gran tractat i a més té molt de justificació personal.

Michel Onfray és un filòsof francès que ja va impactar en el seu moment amb el Tractat d’Ateologia. Fundador de la Universitat Popular de Caen, Onfray es dedica a reivindicar la tradició filosòfica hedonista, jo diria que des d’una perspectiva bastant sui generis (hi situa Foucault, que per mi és un reaccionari de tres parells de…). Jo li he llegit el Tractat d’Ateologia i també el primer llibre de la seva Contrahistòria de la filosofia i no en sóc gaire entusiasta. Crec que escriu massa i perd rigor, però és un tipus polèmic i això s’agraeix. A França és tota una institució.

En tot cas, i pel que fa al llibret en qüestió, he de dir que en recomano la lectura. Onfray no té manies a l’hora d’enfrontar els fenòmens religiosos i pel que sembla s’ha pres la molèstia d’indagar les fonts de l’islam i de l’islamisme polític. I encara que sigui breument aporta alguns arguments que, pels que no hem fet aquest esforç, és bastant interessant.

Cal dir que la situació a França i el paper de França en la qüestió islàmica ocupen un espai central al llibre. Onfray és molt crític amb el paper de l’esquerra i de la classe política francesa, a qui acusa de practicar un doble joc. Amb una política islamòfoba a nivell internacional, participant de totes les guerres iniciades pels Bush; i a la vegada una política islamòfila a nivell nacional, utilitzant tota mena de subterfugis políticament correctes per evitar assenyalar l’islam com a part del problema. D’aquesta darrera part no n’era gaire conscient però em sembla que té raó quan diu que, si cada vegada que hi ha un atemptat islamista la única resposta és “que això no té res a veure amb l’islam”, doncs no avancem gaire. I a més, afegeix, això deixa el camí lliure al Front Nacional, que no té cap mania en acusar l’islam i així apareix com l’únic que diu les coses tal com són.

Pel que fa a la laïcitat, doncs sí i no. Estic d’acord amb la seva definició de la laïcitat com un principi polític que es construeix en cada context històric de forma diferent, i que el context actual no és el de 1905. I que s’ha de revisar. La seva solució no la tinc tant clara. Proposa una estratègia buscada per a construir un islam republicà, si cal finançant mesquites i imams, per ajustar els valors de la religió als de l’estat. Alguna cosa similar al model turc, i suposo que tants d’altres. Hi veig uns ecos de Spinoza, qui també acaba proposant una cosa semblant, però són els ecos que al meu entendre deixen l’holandès (i a Onfray) a les portes de la laïcitat. Mooolt aprop, però sense arribar-hi. Bàsicament perquè trencarien amb el principi de neutralitat de les institucions i aquestes acabarien embarcades en querelles teològiques. I ves i posa-hi remei, eh?

Em semblaria més interessant si fes propostes de tipus social, però em sembla que per molt filòsof que es reivindiqui, no sap sortir de la caixa dialèctica que li imposen.

En tot cas, un llibre(t) recomanable per a curiosos i curioses de l’islam, de la laïcitat, de la política francesa, i fan boys de l’Onfray.

Anuncis