Amb la pandèmia i el confinament, molta gent ha pogut llegir i escriure un munt. No és el meu cas. Un article a la premsa local i amb prou feines.
I fins avui no l’he ni penjat al meu propi blog. Sembla mentida.
El podeu llegir aquí.
Aquests dies estem veient als mitjans de comunicació com ens expliquen el que està passant a Myanmar, el que fa anys en dèiem Birmània. L’èxode de l’ètnia dels Rohingya cap a Bangla Desh, fugint de les matances. Un nou episodi tràgic que té la peculiaritat de recordar-nos algunes coses. La primera, que les víctimes són musulmans. Fugen de la persecució llençada per sacerdots budistes. Sí, budistes. I no és cap situació nova, però darrerament ha empitjorat greument. Estem parlant d’un milió de persones amenaçades de mort que han de fugir. Algunes institucions internacionals han començat a parlar obertament de genocidi, i és especialment dramàtic que una Nobel de la Pau com l’Aung San Suu Kiy se’n renti les mans.
Podeu informar-vos de la persecució dels Rohingya en aquesta pàgina de la viquipèdia en anglès.
I cap a on van els Rohingya? Doncs cap a Bangla Desh, on els acullen perquè és un país de majoria musulmana. Podríem deixar-ho aquí i au, cada ovella al seu corral com per nadal. Els budistes amb els budistes, els musulmans amb els musulmans, aquí pau, allà glòria…
Però què passa a Bangla Desh? Doncs que des de fa anys que se succeeixen els atacs (mortals en molts casos) a gent que fa públic el seu ateisme. En tres anys han estat assassinades 48 persones. Escamots tolerats o fins i tot atiats pel govern es dediquen a apallissar o apunyalar als defensors de la laïcitat. Darrerament comencen també a atacar musulmans liberals.
Podeu informar-vos-en, també en una pàgina de la viquipèdia en anglès.
No faig el post per victimisme laïcista, i encara menys per minimitzar els crims comesos contra els Rohingya. El faig per exposar una situació que aquí no es coneix i recordar, una vegada més, que quan el poder esgrimeix una veritat absoluta la vida de les persones que la desafien o que en dubten està en perill. I que en les guerres de religió, la primera víctima és la tolerància.
Les tropes budistes de Myanmar, els escamots islamistes de Bangla Desh, o els supremacistes blancs que pululen de Rússia als EUA persegueixen el mateix: una farsa d’homogeneïtat social basada en un passat inventat i que no accepta cap expressió de llibertat, tolerància i diversitat.
Tal com vaig comentar fa uns dies en relació als atemptats de Barcelona i Cambrils, m’agradaria anar aportant noves lectures i repescant idees del propi al blog.
Un dels llibres que ja vaig comentar que glosaria és “En el vientre de la yihad. El testimonio de las madres de yihadistas“, de la periodista Alexandra Gil i publicat per DEBATE aquest mateix any. És un llibre que al meu entendre ha tingut un nou capítol a Ripoll. O que si l’Alexandra n’escrivís un nou volum, podria començar allà.
El contingut del llibre s’explica ràpid: és el testimoni de dones europees que han vist com de cop els seus fills i filles s’han enrolat en les files d’Estat Islàmic. Són les mares dels jihadistes.
I insisteixo en conectar amb Ripoll perquè de fet la única cosa que realment és diferent són els noms propis dels nois dels que es parla i també el nom dels pobles. Però el rerefons i la seqüència dels fets són bastant semblants. Nois amb una situació social a priori bastant “normalitzada” (poso les cometes perquè ja no saps molt bé què vol dir això), amb els estudis acabats i fins i tot unes primeres feines, en alguns casos provinents de famílies cristianes, que en molt poc temps i sense que l’entorn pugui reaccionar, entren un procés de radicalització que els porta a cometre crims terroristes. I l’estupor i el dolor de les famílies a l’entendre que els seus fills s’han exposat a una mort civil, a una mort física… i que mataran altres persones per imposar una idea que, en termes vitals, és nova per a ells.
El per què ho fan? No és el llibre que ho explica, realment. Però abans de voler respondre el per què de les coses, ens cal sumar uns quants “com”.
Reprodueixo aquí la carta que va enviar l’Albert Riba, President d’Ateus de Catalunya, en motiu dels atemptats del 17 d’agost.
NO TINC POR, PERÒ ESTIC MOLT PREOCUPAT
En primer lloc vull fer arribar la meva solidaritat, i la dels socis i simpatitzants d’Ateus, a totes les víctimes de l’atemptat patit a la ciutat de Barcelona i a la vila de Cambrils, tant als familiars i amics dels traspassats com als ferits i les seves famílies i també als ciutadans que hem tingut un ensurt que farà que les nostres vides ja no siguin igual que abans. I no puc deixar d’esmentar els musulmans de bona fe, que seran estigmatitzats per tots aquells que, des de l’arrogància alimentada per la seva ignorància, transferiran les neures i les desgracies que els amenacen, no als autèntics culpables si no, degudament manipulats, a aquells que no son del “meus”.
Al dia següent de l’atemptat ja he rebut diversos missatges islamofòbics i racistes, alguns procedents de persones de les que no m’ho esperava, potser si que els terroristes estan aconseguint algun dels seus objectius.
Afrontar aquesta amenaça global requereix una revisió profunda del seu, i del nostre, passat, present i futur, amb tota la capacitat i voluntat de refer els ponts amb una cultura diferent i respectable, de construir una economia globalment solidaria i el definitiu reconeixement de la igualtat social i legal de tots els homes i dones del mon.
Dedicarem el proper numero de la revista Gaietà Ripoll a Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou assassinat, després del corresponent judici militar que el va condemnar a mort al considerar-lo, sense proves fefaents, cap de la revolta de la Setmana Tràgica, després d’un procés d’intoxicació informativa dirigida per la monarquia, l’exercit i l’església catòlica. Tot això em retorna a la realitat actual, on els opinadors habituals a les xarxes socials, estan preparant el terreny per convertir els nostres conciutadans de cultura musulmana, siguin creients o no, en culpables, obviant la responsabilitat que el mon occidental tenim en el passat i pressent dels països islàmics. Admetem articles d’opinió per la revista relacionats amb l’acte terrorista.
Malauradament aquests esdeveniments han fet despertar tots els sistemes de comunicació per tal de treure’n profit, i si això no funciona ja ho arreglaran a «foc i fúria». Hem vist com s’ha explicat la post-veritat, i la realitat paral·lela sobre la no implicació de les religions en aquest tipus d’afers, sobre la feina de les persones que amb gran esforç han fet possible pal·liar algunes de les greus conseqüències de l’atac i sobre la utilitat dels serveis d’intel·ligència i les seves prioritats. Un altre aspecte a considerar es aquesta permanent crida a la unitat, per després organitzar un «funeral oficial» sota l’aixopluc només d’una part , cada cop mes minoritària, de la societat en lloc d’afavorir els valors de la laïcitat com a mitjà de contribuir a la tolerància i marginar mes els radicals i els supremacistes.
Una part significativa de la ciutadania catalana ha donat una lliçó de responsabilitat, de voluntat de no deixar-se aclaparar per els manipuladors violents, enfrontant-se amb ells amb fermesa i solidaritat. I si som capaços de vèncer als racistes i predicadors de l’odi amb estimació fraternal, podrem sortir de l’atzucac en el que ens han posat tots aquells que de forma egoista només pensen en el seu benestar encara que sigui amb càrrec als nostres conciutadans del mon.
Albert Riba, 21-8-2017. a quatre dies de l’atemptat.
L’atemptat em va agafar fent les maletes i amb prou feines vaig poder fer un tuit en favor de la pau i la concòrdia. Poques hores després sortia volant amb el cor encongit i el cervell saturat d’informacions, reals o inventades. I la veritat és que fins ara no he tingut ni temps ni paciència per seure a escriure. A més, tampoc se m’acut res massa original per afegir a tot el que s’està dient.
O sigui que mentres endreço les idees i trobo temps per escriure, faig un primer post recopilatori d’altres posts meus que em sembla que contenen idees relacionades amb el que ha passat i també amb el que es podria fer a partir d’ara.
De fet, el meu darrer post recomanava “La guerra del fin de los tiempos“, un llibre sobre Estat Islàmic que em va semblar que aportava elements de criteri per entendre en què es fonamenta tanta capacitat destructiva. No feia gaire que també havia recomanat “Pensar l’islam“, del Michel Onfray i “Si Dios existe“, del Joann Sfar, que també em semblen molt pertinents. En els propers dies miraré d’afegir llibres, perquè n’hi ha alguns que no he ressenyat aquí i que valen la pena com “En el vientre de la yihad” o “La puerta de los asesinos“, entre d’altres.
També vull recuperar un post que vaig fer sobre el fenomen que es produeix després de cada atemptat, quan s’intenta menystenir la variable religiosa en els fets: Exculpar la religió. El que hi deia em sembla vigent i de fet crec que en faré una segona part els propers dies.
I així per acabar, un parell de posts sobre la percepció que tenim per aquí de l’islam. Un en que alertava de la creixent islamofòbia i un altre en que parlava de l’islam francès. Però d’aquest tema també hauré de fer nous posts, perquè s’han dit moltes coses i també m’agradaria dir-hi la meva.
Bé, espero que estigueu bé i que torneu a passejar per les rambles sempre que pugueu.
Per motius de feina he tingut el blog aturat un bon temps. El reprenc per fi, a veure si torna a agafar volada (aquella volada que tampoc es que fos…).
O sigui que comencem per la ressenya d’un llibre: La guerra del fin de los tiempos, del periodista i professor Graeme Wood. El títol original del llibre és The Way of the Strangers i l’ha editat Taurus. amb el subtítol ¿Qué quiere realmente el Estado Islámico?.
D’entrada, dir que darrerament parlem molt de la crisi del periodisme i a mi em sembla que el periodisme està bastant bé de salut; que en tot cas hi ha una crisi dels mitjans de comunicació tal i com els coneixíem. I que els mitjans estan mutant i el periodisme també, i en gran part estan evolucionant cap al format llibre. La guerra del fin de los tiempos és un d’aquests llibres.
De la lectura, el primer que em ve al cap és que no saps qui està més sonat, si els jihadistes o el propi periodista. Amb el transcórrer de les pàgines te n’adones que no és cap mena de bogeria, que aquest home combina una sinceritat i un coratge que li obren moltes portes. I és que el vuitanta per cent del text està construit a partir de xerrades, entrevistes, trobades, sopars, berenars, i partits de futbol amb gent que, o està practicant la jihad, o l’està predicant, o està a una mala digestió de sortir a les notícies com a protagonista d’un atemptat.
El fil de la recerca, en sí mateix, és mirar d’entendre què hi ha al darrere de l’Estat Islàmic. Quin pensament el sosté, a quines tradicions de pensament recorre, quines desafia, com raonen el seus líders i quines expectatives de futur a curt i mig termini tenim. El que potser fa més interessant La guerra del fin de los tiempos és que l’esforç de comprensió és molt acusat. Wood no assumeix cap tòpic, cap estereotip, cap prejudici. Ell vol descobrir l’Estat Islàmic pel seu propi mètode i ens convida a acompanyar-lo. El resultat és un llibre que no té tant una pretensió de resoldre debats ni de pontificar, sinó de furgar en les convencions i denunciar l’auto-engany en que vivim, tant els occidentals com els mateixos musulmans moderats.
Si us interessa l’evolució dels darrers anys del jihadisme, entendre les fonts del terrorisme que veiem amb horror per la televisió, i no voleu fer-ho culpabilitzant ni desculpabilitzant ningú, sinó mirant de sumar arguments per formar-vos una opinió pròpia sobre un fenomen molt complex, aquest és un bon llibre. Si us agrada despatxar temes amb tres parides que heu llegit per internet per acomodar el vostre esperit, potser no cal que us el llegiu.
“En muchos casos, el fervor mesiánico surge de condiciones de vida desesperadas. La desesperanza penetra en los recovecos del alma, desbancando al amor y la esperanza; todo, excepto la promesa de la liberación más allá de la tumba. La guerra civil siria ha preparado a la gente para abrazar este fervor, uno que se asemeja al de los proyectos apocalípticos cristianos de las generaciones anteriores.”
“El mesianismo cristiano ha sido, históricamente, una enfermedad más letal que el mesianismo musulmán. Pero este último se ha manifestado en las últimas décadas de formas cada vez más violentas.”
“Igual que los leninistas y los maoístas antes que ellos, el Estado Islámico sabe que, cuando la gente vive en condiciones de violencia intolerable, busca la salvación allá donde alguien se la ofrezca de manera creíble.”
“Sin embargo, quienes consideran que la religión está siendo explotada con fines políticos lo han entendido todo al revés. Boko Haram encontró desilusión y mal gobierno, y los aceleró para promover un objetivo religioso. Los creyentes y los matones trabajaron en tándem, cada uno usaba al otro.”
Recentment he deixat de ser membre del Patronat de l’Escola El Sol i per allò dels detallets i els comiats, em van regalar un llibre. D’aquests moderns, plens de dibuixos. Ara en diuen “novel·la gràfica”, em sembla.
El títol, intrigant: “Si Dios existe“. L’autor, Joann Sfar: un antic col·laborador de la revista Charlie Hebdo. L’ha editat Confluencias.
No conec altres treballs d’Sfar, pel que sembla és un tipus extremadament sensible (i una mica “neures”) que exorcitza els seus dimonis interiors a través de les seves vinyetes. I que al gener de 2015 es troba de cop amb una tempesta perfecta que el remou de dalt a baix: una ruptura sentimenal després de 18 anys de relació, la mort del seu pare, i els atemptats de París contra Charlie Hebdo i un supermercat kosher.
A partir d’aquí comença un exercici introspectiu d’una profunda intimitat però obert a tothom. Un harakiri públic, emocional i intel·lectual en que es barregen qüestions sentimentals i religioses, fantasies i fantasmes, la laïcitat i la república, el judaisme i islam, l’amistat i l’amor, fílies i fòbies, i mil maneres de superar una crisi existencial.
Recomano moltíssim el llibre.
“Todos los amigos de Cabu se parecen a amigos de Brassens. Llevan bigote y visten americana de pana con coderas de cuero. Evidentemente, todos tienen los ojos enrojecidos por las lágrimas. Son viejos militantes antirracistas, anticaza, anticorridas de toros. Son los buenos tipos y las valientes chicas que se desvelan por los inmigrantes, y por los sin papeles, y por que todos se sientan a gusto en este país. Hoy veo a todos estos personajes, tan tiernos y tan de izquierdas, tranquilizados por la policía.”
“En Francia, gracias a los griegos, gracias a Spinoza, gracias a la ilustración, a los habitantes del cielo los llamamos IDEAS. Sabemos que esos dioses, las IDEAS, son herramientas para comprender el mundo.”
“El pudor postcolonial que consiste en cogerlo todo con guantes con la excusa de las diferencias culturales para mí sólo tiene un nombre: paternalismo. Y desprecio por los otros pueblos, como si la felicidad para ellos no se pareciera a lo que es la felicidad para nosotros: vivir en paz, hablar libremente, no ser masacrado.”
“La misión de la República francesa debería consistir en permitirme olvidarme de mis orígenes y de mi religión. Es un fracaso abrumador”
Ahir a la Fundació Ferrer i Guàrdia vàrem convocar un “Debat d’esquerres sobre la laïcitat” amb l’objectiu de seguir perfilant el nostre discurs sobre la qüestió de l’islam i la laïcitat.
Vam comptar amb dos ponents, el Saïd El Kadaoui i la Josefina Bueno, que ens van plantejar els problemes i contradiccions que tenim plantejats a Europa i concretament a Catalunya amb les polítiques públiques de garantia de la llibertat de consciència.
En el cas del Saïd, va centrar la seva intervenció en fer un repàs del darrer segle al món àrab (descolonització, irrupció dels partits – estat, islamització, primavera àrab…) i de com aquests fets han servit per a ocultar tota la tradició modernitzadora àrab i per a minimitzar el pluralisme present en aquests països al llarg del temps.
Pel que fa a la Josefina ens va explicar els matisos existents dins del feminisme, des del més universalitzador fins al de tall islàmic, presentant textos d’algunes autores bastant interessants i (si he de dir la veritat), més contundents del que m’esperava.
De les dues intervencions i el debat posterior, bàsicament em queden algunes preguntes al cap:
Continuarem reflexionant.
1. El burka, el burkini, i totes aquestes peces de roba són una autèntica merda que unes societats (i en alguns casos uns estats) imposen a les dones com a mostra pública de sotmetiment a l’ordre patriarcal.
2. Vull pensar que cap, o gairebé cap de les dones que llegiran aquest post, acceptarien ni un gram de la humiliació que aquestes peces de roba suposen.
3. La prohibició del burkini a Cannes seria una xorrada com un piano si no fos perquè té com a objectiu estigmatitzar una part de la societat. Això sí: brandant, de forma interessada, banderes com la laïcitat o els drets de les dones per no admetre el veritable motiu. Una laïcitat i uns drets de les dones que tenen milers de maneres de ser brandades que no són aquesta.
4. Que un alcalde (i un bon tros de la república) es comporti com un cretí hauria de tenir com a resposta dir-li que és un cretí. I argumentar-li que la laïcitat no es basa en fer lleis a mida per a facilitar o impedir cap manifestació religiosa concreta. Que és el que ha fet.
5. Que algunes respostes vagin en la direcció de justificar o defensar el puto burka, el puto burkini, i totes aquestes merdes, és una estupidesa monumental que accepta el territori dialèctic dibuixat pels mateixos masclistes que es barallen per posar o treure burkinis. I acceptant el seu territori dialèctic alimentem un conflicte que existeix, però que s’ha d’enfocar d’altres maneres.
6. Afegeixo: si és cert que això de tapar-se les dones no està clarament obligat a l’Alcorà, tenim dues opcions. La primera, descartar-ho com a pràctica emparada per la llibertat religiosa. La segona, assumir que com en tota religió, el problema rau en l’obediència al sacerdot que exerceix d’intèrpret del text sagrat.
Au, aneu a la platja i no us tapeu gaire…
Edicions de 1984 ha tingut a bé publicar aquest llibret de Michel Onfray que porta per títol Pensar l’islam. I seguint la cadena de bones decisions, algú me’l va regalar per Sant Jordi i jo me l’he llegit.
D’entrada diria que és això, un llibret. Ell mateix ho diu, és un refregit de textos breus i hi ha una part que té format d’entrevista. No és cap gran tractat i a més té molt de justificació personal.
Michel Onfray és un filòsof francès que ja va impactar en el seu moment amb el Tractat d’Ateologia. Fundador de la Universitat Popular de Caen, Onfray es dedica a reivindicar la tradició filosòfica hedonista, jo diria que des d’una perspectiva bastant sui generis (hi situa Foucault, que per mi és un reaccionari de tres parells de…). Jo li he llegit el Tractat d’Ateologia i també el primer llibre de la seva Contrahistòria de la filosofia i no en sóc gaire entusiasta. Crec que escriu massa i perd rigor, però és un tipus polèmic i això s’agraeix. A França és tota una institució.
En tot cas, i pel que fa al llibret en qüestió, he de dir que en recomano la lectura. Onfray no té manies a l’hora d’enfrontar els fenòmens religiosos i pel que sembla s’ha pres la molèstia d’indagar les fonts de l’islam i de l’islamisme polític. I encara que sigui breument aporta alguns arguments que, pels que no hem fet aquest esforç, és bastant interessant.
Cal dir que la situació a França i el paper de França en la qüestió islàmica ocupen un espai central al llibre. Onfray és molt crític amb el paper de l’esquerra i de la classe política francesa, a qui acusa de practicar un doble joc. Amb una política islamòfoba a nivell internacional, participant de totes les guerres iniciades pels Bush; i a la vegada una política islamòfila a nivell nacional, utilitzant tota mena de subterfugis políticament correctes per evitar assenyalar l’islam com a part del problema. D’aquesta darrera part no n’era gaire conscient però em sembla que té raó quan diu que, si cada vegada que hi ha un atemptat islamista la única resposta és “que això no té res a veure amb l’islam”, doncs no avancem gaire. I a més, afegeix, això deixa el camí lliure al Front Nacional, que no té cap mania en acusar l’islam i així apareix com l’únic que diu les coses tal com són.
Pel que fa a la laïcitat, doncs sí i no. Estic d’acord amb la seva definició de la laïcitat com un principi polític que es construeix en cada context històric de forma diferent, i que el context actual no és el de 1905. I que s’ha de revisar. La seva solució no la tinc tant clara. Proposa una estratègia buscada per a construir un islam republicà, si cal finançant mesquites i imams, per ajustar els valors de la religió als de l’estat. Alguna cosa similar al model turc, i suposo que tants d’altres. Hi veig uns ecos de Spinoza, qui també acaba proposant una cosa semblant, però són els ecos que al meu entendre deixen l’holandès (i a Onfray) a les portes de la laïcitat. Mooolt aprop, però sense arribar-hi. Bàsicament perquè trencarien amb el principi de neutralitat de les institucions i aquestes acabarien embarcades en querelles teològiques. I ves i posa-hi remei, eh?
Em semblaria més interessant si fes propostes de tipus social, però em sembla que per molt filòsof que es reivindiqui, no sap sortir de la caixa dialèctica que li imposen.
En tot cas, un llibre(t) recomanable per a curiosos i curioses de l’islam, de la laïcitat, de la política francesa, i fan boys de l’Onfray.
Perspectiva laica 