Si Dios existe

joann-sfar-si-dios-portada-1280

Recentment he deixat de ser membre del Patronat de l’Escola El Sol i per allò dels detallets i els comiats, em van regalar un llibre. D’aquests moderns, plens de dibuixos. Ara en diuen “novel·la gràfica”, em sembla.

El títol, intrigant: “Si Dios existe“. L’autor, Joann Sfar: un antic col·laborador de la revista Charlie Hebdo. L’ha editat Confluencias.

No conec altres treballs d’Sfar, pel que sembla és un tipus extremadament sensible (i una mica “neures”) que exorcitza els seus dimonis interiors a través de les seves vinyetes. I que al gener de 2015 es troba de cop amb una tempesta perfecta que el remou de dalt a baix: una ruptura sentimenal després de 18 anys de relació, la mort del seu pare, i els atemptats de París contra Charlie Hebdo i un supermercat kosher.

A partir d’aquí comença un exercici introspectiu d’una profunda intimitat però obert a tothom. Un harakiri públic, emocional i intel·lectual en que es barregen qüestions sentimentals i religioses, fantasies i fantasmes, la laïcitat i la república, el judaisme i islam, l’amistat i l’amor, fílies i fòbies, i mil maneres de superar una crisi existencial.

Recomano moltíssim el llibre.

si-dios-existe-dest

“Todos los amigos de Cabu se parecen a amigos de Brassens. Llevan bigote y visten americana de pana con coderas de cuero. Evidentemente, todos tienen los ojos enrojecidos por las lágrimas. Son viejos militantes antirracistas, anticaza, anticorridas de toros. Son los buenos tipos y las valientes chicas que se desvelan por los inmigrantes, y por los sin papeles, y por que todos se sientan a gusto en este país. Hoy veo a todos estos personajes, tan tiernos y tan de izquierdas, tranquilizados por la policía.”

“En Francia, gracias a los griegos, gracias a Spinoza, gracias a la ilustración, a los habitantes del cielo los llamamos IDEAS. Sabemos que esos dioses, las IDEAS, son herramientas para comprender el mundo.”

“El pudor postcolonial que consiste en cogerlo todo con guantes con la excusa de las diferencias culturales para mí sólo tiene un nombre: paternalismo. Y desprecio por los otros pueblos, como si la felicidad para ellos no se pareciera a lo que es la felicidad para nosotros: vivir en paz, hablar libremente, no ser masacrado.”

“La misión de la República francesa debería consistir en permitirme olvidarme de mis orígenes y de mi religión. Es un fracaso abrumador”

 

Debat d’esquerres sobre la laïcitat

Ahir a la Fundació Ferrer i Guàrdia vàrem convocar un “Debat d’esquerres sobre la laïcitat” amb l’objectiu de seguir perfilant el nostre discurs sobre la qüestió de l’islam i la laïcitat.

Vam comptar amb dos ponents, el Saïd El Kadaoui i la Josefina Bueno, que ens van plantejar els problemes i contradiccions que tenim plantejats a Europa i concretament a Catalunya amb les polítiques públiques de garantia de la llibertat de consciència.

En el cas del Saïd, va centrar la seva intervenció en fer un repàs del darrer segle al món àrab (descolonització, irrupció dels partits – estat, islamització, primavera àrab…) i de com aquests fets han servit per a ocultar tota la tradició modernitzadora àrab i per a minimitzar el pluralisme present en aquests països al llarg del temps.

Pel que fa a la Josefina ens va explicar els matisos existents dins del feminisme, des del més universalitzador fins al de tall islàmic, presentant textos d’algunes autores bastant interessants i (si he de dir la veritat), més contundents del que m’esperava.

De les dues intervencions i el debat posterior, bàsicament em queden algunes preguntes al cap:

  • Com podem evitar la ruptura entre dues tradicions emancipadores que fins ara anaven tant vinculades com el feminisme i el laïcisme? Perquè entre l’embestida postmoderna que encara alimenta els discursos progressistes i l’ús espuri que està fent la ultradreta d’aquests dos conceptes, estem prenent mal.
  • Què esperem de les institucions? Que donin suport a ACESOP, l’associació de dones pakistaneses que fa acompanyament a les víctimes de la violència masclista i entrega diplomes a les nenes que acaben els estudis? O que reconeguin públicament els imams otorgant-los un lloc simbòlic de protagonisme davant les pròpies institucions? Hem d’exigir a la Sagrada Família que tingui llicència d’obres o continuar fent el pessebre (cada cop més psicodèlic) a la Plaça Sant Jaume? Continuar justificant la classe de religió perquè s’ha de tenir cultura religiosa introduint ara l’islam o ampliant les humanitats per a explicar que Aristòtil arriba a l’Europa medieval gràcies als àrabs?
  • Per què donem per suposat que les filles de musulmans són musulmanes? Trigarà molt a aparèixer una noia que ens faci avergonyir com a societat perquè hem donat més importància al dret de son pare a reivindicar la pervivència d’una tradició comunitària que al seu dret a viure al marge de la religió?

Continuarem reflexionant.

15193646_10210854884232185_2283218107372107725_n

El burkini, acte primer

nunswater1

1. El burka, el burkini, i totes aquestes peces de roba són una autèntica merda que unes societats (i en alguns casos uns estats) imposen a les dones com a mostra pública de sotmetiment a l’ordre patriarcal.

2. Vull pensar que cap, o gairebé cap de les dones que llegiran aquest post, acceptarien ni un gram de la humiliació que aquestes peces de roba suposen.

3. La prohibició del burkini a Cannes seria una xorrada com un piano si no fos perquè té com a objectiu estigmatitzar una part de la societat. Això sí: brandant, de forma interessada, banderes com la laïcitat o els drets de les dones per no admetre el veritable motiu. Una laïcitat i uns drets de les dones que tenen milers de maneres de ser brandades que no són aquesta.

4. Que un alcalde (i un bon tros de la república) es comporti com un cretí hauria de tenir com a resposta dir-li que és un cretí. I argumentar-li que la laïcitat no es basa en fer lleis a mida per a facilitar o impedir cap manifestació religiosa concreta. Que és el que ha fet.

5. Que algunes respostes vagin en la direcció de justificar o defensar el puto burka, el puto burkini, i totes aquestes merdes, és una estupidesa monumental que accepta el territori dialèctic dibuixat pels mateixos masclistes que es barallen per posar o treure burkinis. I acceptant el seu territori dialèctic alimentem un conflicte que existeix, però que s’ha d’enfocar d’altres maneres.

6. Afegeixo: si és cert que això de tapar-se les dones no està clarament obligat a l’Alcorà, tenim dues opcions. La primera, descartar-ho com a pràctica emparada per la llibertat religiosa. La segona, assumir que com en tota religió, el problema rau en l’obediència al sacerdot que exerceix d’intèrpret del text sagrat.

Au, aneu a la platja i no us tapeu gaire…

Pensar l’islam

9788415835783

Edicions de 1984 ha tingut a bé publicar aquest llibret de Michel Onfray que porta per títol Pensar l’islam. I seguint la cadena de bones decisions, algú me’l va regalar per Sant Jordi i jo me l’he llegit.

D’entrada diria que és això, un llibret. Ell mateix ho diu, és un refregit de textos breus i hi ha una part que té format d’entrevista. No és cap gran tractat i a més té molt de justificació personal.

Michel Onfray és un filòsof francès que ja va impactar en el seu moment amb el Tractat d’Ateologia. Fundador de la Universitat Popular de Caen, Onfray es dedica a reivindicar la tradició filosòfica hedonista, jo diria que des d’una perspectiva bastant sui generis (hi situa Foucault, que per mi és un reaccionari de tres parells de…). Jo li he llegit el Tractat d’Ateologia i també el primer llibre de la seva Contrahistòria de la filosofia i no en sóc gaire entusiasta. Crec que escriu massa i perd rigor, però és un tipus polèmic i això s’agraeix. A França és tota una institució.

En tot cas, i pel que fa al llibret en qüestió, he de dir que en recomano la lectura. Onfray no té manies a l’hora d’enfrontar els fenòmens religiosos i pel que sembla s’ha pres la molèstia d’indagar les fonts de l’islam i de l’islamisme polític. I encara que sigui breument aporta alguns arguments que, pels que no hem fet aquest esforç, és bastant interessant.

Cal dir que la situació a França i el paper de França en la qüestió islàmica ocupen un espai central al llibre. Onfray és molt crític amb el paper de l’esquerra i de la classe política francesa, a qui acusa de practicar un doble joc. Amb una política islamòfoba a nivell internacional, participant de totes les guerres iniciades pels Bush; i a la vegada una política islamòfila a nivell nacional, utilitzant tota mena de subterfugis políticament correctes per evitar assenyalar l’islam com a part del problema. D’aquesta darrera part no n’era gaire conscient però em sembla que té raó quan diu que, si cada vegada que hi ha un atemptat islamista la única resposta és “que això no té res a veure amb l’islam”, doncs no avancem gaire. I a més, afegeix, això deixa el camí lliure al Front Nacional, que no té cap mania en acusar l’islam i així apareix com l’únic que diu les coses tal com són.

Pel que fa a la laïcitat, doncs sí i no. Estic d’acord amb la seva definició de la laïcitat com un principi polític que es construeix en cada context històric de forma diferent, i que el context actual no és el de 1905. I que s’ha de revisar. La seva solució no la tinc tant clara. Proposa una estratègia buscada per a construir un islam republicà, si cal finançant mesquites i imams, per ajustar els valors de la religió als de l’estat. Alguna cosa similar al model turc, i suposo que tants d’altres. Hi veig uns ecos de Spinoza, qui també acaba proposant una cosa semblant, però són els ecos que al meu entendre deixen l’holandès (i a Onfray) a les portes de la laïcitat. Mooolt aprop, però sense arribar-hi. Bàsicament perquè trencarien amb el principi de neutralitat de les institucions i aquestes acabarien embarcades en querelles teològiques. I ves i posa-hi remei, eh?

Em semblaria més interessant si fes propostes de tipus social, però em sembla que per molt filòsof que es reivindiqui, no sap sortir de la caixa dialèctica que li imposen.

En tot cas, un llibre(t) recomanable per a curiosos i curioses de l’islam, de la laïcitat, de la política francesa, i fan boys de l’Onfray.

House of One

Sehr-geehrter-Herr-Lehmann-anbei-erhalte

A Berlín s’està impulsant una iniciativa que pretén construir un espai de culte compartit entre tres grans comunitats religioses: cristians, musulmans i jueus.

El nom que li han posat a la iniciativa és House of One i han fet una web la mar de fardona on expliquen tota mena de detalls en diverses llengües. Val la pena fer-hi una ullada.

Per què en parlo aquí? Doncs per diverses raons.

La primera, perquè m’ha recordat el malaguanyat Centre Abraham que es va construir a Barcelona abans dels Jocs Olímpics, que va servir d’espai comú de culte per a tots els atletes que hi van competir. I això de malaguanyat? Doncs perquè se suposava que després dels Jocs havia de consolidar aquesta funció i esdevenir un símbol de la convivència religiosa a la ciutat, i no va ser així perquè la van convertir en una església catòlica.

La segona, perquè a mi em sembla que a les institucions els correspon ser neutrals davant del fet religiós i han de mostrar una certa distància amb les diferents confessions. Però perquè això allibera les religions de les ingerències dels poders públics i els otorga una major responsabilitat en l’àmbit civil de treballar per la convivència. Una funció que harmonitza plenament amb els valors democràtics i que de manera natural dóna espai a aquells sectors més liberals de les religions.

slide-1-d

I la tercera, perquè només cal veure la iniciativa i fer un passeig per la web per mesurar la distància que encara ens falta recórrer en aquest país en matèria de llibertat religiosa. No tant pel fet de trobar religions diferents assegudes al voltant de la taula, cosa que també aquí podem veure en alguns espais i moments concrets. És la transparència amb la que juguen: la claredat dels motius, quines són les organitzacions promotores, com s’està finançant, quins usos tindrà…

I mira, a mi m’és una mica igual què fa cadascú, però en aquest cas t’acaben entrant ganes que l’invent surti bé i a Berlín hi hagi una House of One contribuint a la tolerància i la convivència.

Em resta el dubte de si en aquesta operació hi juga l’Església Catòlica o només la branca protestant. Em temo que és així i és una llàstima, però com que no en conec els detalls ho deixo com a pregunta a l’aire.

Adaptació dels exàmens al Ramadà (Regne Unit)

350xEl diari El Mundo ho recollia fa uns dies i avui m’ha arribat el butlletí de la National Secular Society (NSS) que també se’n fa ressò.

El Joint Council for Qualifications (JCQ), l’autoritat britànica en matèria d’exàmens i qualificacions, ha demanat que en els llocs on hi hagi un nombre significant d’alumnes musulmans, s’intenti adaptar els horaris de les proves de manera que aquests puguin practicar el Ramadà.

Entenc que la mesura té certa lògica en el context britànic, on s’ha optat històricament per solucions més aviat comunitaristes i d’acomodament de les minories religioses. Però em sembla bastant raonable una de les frases de la NSS que ve a dir alguna cosa així com “Les decisions sobre el calendari d’exàmens s’haurien de prendre en base a l’evidència i la recerca, no en base a consideracions religioses.”Veurem com acaba la història. La mateixa JCQ ha sortit a matisar la notícia dient que el calendari està establert de fa temps i que només es podrien fer canvis mínims. El temps dirà, però realment els britànics tenen una altra cultura.

Perill: islamofòbia

islamofobia

Avui m’han enviat aquest vídeo. És humor del més cafre amb càmera oculta.

Gairebé fa cosa penjar-lo però mira, em sembla que explica bastantes coses.

Ahir l’Íñigo Sáenz de Ugarte penjava aquest altre vídeo al seu blog Guerra Eterna. Mireu-lo, mireu-lo.

Només faltava l’imbècil del Donald Trump dient que s’ha d’impedir l’entrada de musulmans als Estats Units.

Ah, i tot un debat que he seguit per twitter sobre la possibilitat que hi hagi musulmans laics. Sembla mentida que estiguem discutint coses tant òbvies.

Total, que el panorama al món occidental és d’una islamofòbia creixent. Que és, en definitiva, el que volen els terroristes: la derrota de l’esperit republicà, la desfeta de la convivència i la sospita permanent cap allò que és diferent.

Crítica a les religions? Tota la que vulguem. Crítica a les conductes dogmàtiques? Imprescindible. Aturar les agressions? Evidentment.

Però estigmatitzar una religió sencera i els seus milions de practicants, amb un poti-poti infumable de racisme i supremacisme cultural o religiós? Ni parlar-ne.

La imatge de dalt és evident d’on ve: Unitat contra el feixisme i el racisme.

Exculpar la religió?

12243076_1069142729763984_3379423484888925575_nAltra vegada els tambors de la guerra han ressonat a París, amb un balanç de morts que dos dies després continua ascendint. Altra vegada l’horror i altra vegada preguntant-nos per les causes. I altra vegada esgotant adjectius, sense saber molt bé què fer.

I un argument que va sortint per aquí i per allà, i que ens genera simpatia perquè ens diu el que ens agrada sentir. Que això no té res a veure amb la religió. Que la religió no hi té res a veure. Que és una altra cosa. Ho vaig sentir vàries vegades a la ràdio i també ho vaig veure corrent per les xarxes socials.

I no. Això també és religió i ho hem d’assumir. La religió és un fenomen d’una gran complexitat i d’una gran plasticitat. La pots trobar als pitjors suburbis del “tercer món” i als grans palaus dels poderosos. La pots trobar en les obres d’art que t’inspiren i en l’educació dogmàtica que impedeix pensar per un mateix. En la tendresa de qui cuida malalts terminals i en l’obscenitat de qui abusa sexualment de menors d’edat. En grans pacifistes i en grans genocides. En les víctimes i en els botxins.

11221766_973073699398116_8202395047053409734_nAixò no vol dir que haguem d’observar el fenomen del terrorisme islamista com a únicament religiós, al contrari. Aleshores estaríem cometent l’error simètric, el que oblida la dimensió geopolítica del conflicte. Els problemes de la descolonització, la marginalitat i la pobresa de bona part del món àrab. O els problemes d’exclusió social i d’estigmatització que pateixen els musulmans a Europa. I donaríem arguments a qui li interessa una visió maniquea de la realitat. Ells = Mal / Nosaltres = Bé i avall que fa baixada.

Faríem bé de no simplificar, ni en una direcció ni en l’altra. Atribuir l’horror en exclusiva a l’islam és un error, però exculpar la religió també ho és. L’ingredient religiós en aquest conflicte és tan evident, però tant, que només puc interpretar la negació d’aquest fet com un conjur. Un conjur màgic, evidentment.

Ho he dit més d’una vegada i ho repeteixo ara: l’islam està en guerra amb ell mateix i el que veiem a Europa només és una petita expressió de l’horror que fa anys assola gran part dels països de majoria musulmana. Ara en som més conscients per la crisi dels refugiats que arriben a les fronteres d’Europa des d’Afganistan, des de Síria, des de tants llocs assolats per la misèria i les armes.Treballar per la pau, la justícia, la tolerància i la llibertat és la millor manera d’evitar que aquestes coses passin.

I sense que tingui molt a veure amb això de la religió hi ha una idea que m’agradaria afegir, a partir de molts comentaris que he llegit: gent dient que només lamentem les morts dels europeus i que hi ha morts de primera i de segona.

A mi em sembla que és psicològicament impossible empatitzar al mateix nivell amb tot el món. Impossible que qualsevol mort ens produeixi el mateix dolor, o ens trobaríem davant dues situacions límit: o la nostra vida seria un horror existencial constant, o no sentiríem compassió per ningú. I per tant, inevitablement empatitzem més amb qui més proper en sentim, pels motius que sigui.

Però també penso que interrogar-nos per aquest fet és un pas més cap a un sentiment de fraternitat universal.

En canvi, criticar-ho sens més em sembla que ens allunya d’aquesta fraternitat universal i ens torna més insensibles. Perquè ens mostrem insensibles cap als nostres mateixos sentiments (necessàriament assimètrics).

La imatge de capçalera l’he agafada del Facebook de One Nation Under Nothing. La segona imatge no recordo on l’he pillada, ho sento.

PS: Tot just publico això i veig que els francesos estan descarregant bombes a Síria. I sembla que ho fan com una pura demostració de força. No anem bé…

Comença el Ramadà… i no és tan fàcil

The_Sun_by_the_Atmospheric_Imaging_Assembly_of_NASA's_Solar_Dynamics_Observatory_-_20100819Avui comença el més de Ramadà, el novè més en el calendari musulmà. I amb ell, el dejuni entre la sortida i la posta del sol. Nosaltres del dejuni també en diem Ramadà, però pel que sembla s’anomena Sawm. Sincerament, aquest matís entre Ramadà i Sawm l’he descobert avui mateix.

Fins aquí cap novetat que no sigui la meva ignorància. El que he trobat interessant és que a Londres un clergue ha emès una fatwa en la que decreta que el Sawm tindrà la mateixa durada que a La Meca. I és que a La Meca, en aquesta època de l’any, el cicle del sol dura 12 hores, però a la Gran Bretanya pot allargar-se fins a 18.

Això significa un cicle que compromet la salut de les persones i que només deixa sis hores de marge per a la celebració amb la que es trenca el dejú (Suhour) i la celebració amb la que es re-emprèn (Iftar). Un despropòsit inassumible que converteix un procés de depuració similar a la Quaresme en una tortura per a persones febles. Que és el que acabem veient nosaltres i per això ens costa tant d’entendre.

Al cercle polar àrtic, amb dies de 24 hores, la cosa ja es posa impossible i també allà hi ha un debat obert entre imams per veure com ho resolen.

No sé quin grau de flexibilitat permeten els codis islàmics, em sembla recordar que el Corà és bastant flexible en la observació del ritus, sobretot en “altres terres”. Però en tot cas és una demostració de pragmatisme de l’Imam en qüestió.

I també la prova que les religions i les persones creients, quan es troben amb límits, tenen una capacitat d’adaptació enorme. I aquests límits poden ser les lleis naturals, les lleis humanes, o la punyetera realitat de cada dia.

A webislam també ho expliquen.

Crim ateu a Chapel Hill?

chapelhillHe esperat uns dies a escriure sobre el triple crim de Chapel Hill, en el que un ateu declarat va matar tres nois musulmans després d’una discussió sobre l’aparcament.

He esperat perquè esperava alguna informació que em servís per discernir si el mòbil de l’atac era la condició religiosa de les víctimes o un conflicte entre veïns. Amb els dies he vist que estava perdent el temps i que cometia un error. En tot cas, us deixo l’enllaç a un article molt interessant que sosté que els ateus comencen a tenir un problema de militància i un altre enllaç on podeu escoltar Sam Harris (una de les veus més reconegudes de l’ateisme nord-americà) negant-ho. El dubte no me’l trec de sobre, però el que és segur és que el cas de Chapel Hill serà un element de controvèrsia en el futur. No només sobre les motivacions del criminal, sinó també sobre la rellevància que ha tingut el fet i què hauria passat si hagués anat al revés.

En tot cas, l’error que jo cometia és el d’intentar discernir categòricament les motivacions d’una persona a l’hora de cometre un crim, assumint que la opció de consciència és la guia absoluta dels nostres actes.

Desconec com acabarà el cas, i si el tal Craig Stephen Hicks veurà incrementada la seva condemna per l’agreujant d’odi religiós. Però em sembla que més enllà d’això és important reconèixer que l’element religiós o de consciència pot ser important a l’hora de condicionar els nostres actes, però només fins a cert punt. Em nego a pensar que les nostres conclusions metafísiques, filosòfiques o digues-li tu com vulguis, siguin tant determinants. I això val també per als islamistes més furibunds. Estic segur que en el cervell dels membres més radicals d’Estat Islàmic hi ha una barreja d’ortodòxia i heterodòxia religiosa, sentiments d’humiliació, ànsies de justícia, deliris de grandesa, i un pòsit cultural insondable on hi cap el patriarcat, la por al canvi i el consum de pel·lícules bèl·liques, entre mil altres coses. El mateix serveix per a Craig Stephen Hicks, qui pel que sembla compartia l’amor per les armes d’alguns compatriotes seus.

I això no es resol només brandant la bandera de la laïcitat. La laïcitat sola no va enlloc. Tampoc hi van el feminisme, o el pacifisme, la justícia social o l’internacionalisme. Problemes complexos requereixen solucions complexes.

També em sembla que cometríem l’error de negar que l’ateisme no pot ser violent ni fanàtic. Cap dada històrica ens ho diu. Per il·lustrar-ho em permeto recuperar un antic post sobre les creences de primer i segon ordre. Penso que la discussió ha d’anar per aquí.

I afegeixo dos auto-enllaços més, que per alguna cosa escric el blog, caram.

Un post de fa temps en que vaig fer referència a Richard Dawkins i el Nou Ateisme. I com de vegades està més obsessionat en atacar les religions que en viure en pau.

I un altre sobre els Nou Errors de l’Ateisme amb el que m’identifico més. Potser a partir d’ara haurem d’estar més atents a les noves i variades formes de l’ateisme. Ja hem vist que hi ha un Nou Ateisme (o sigui que n’hi ha un de vell?). Però també hi ha qui comença a parlar d’Ateisme 2.0. D’aquest també en faré un post aviat perquè feia temps que en tenia ganes.