Amb la pandèmia i el confinament, molta gent ha pogut llegir i escriure un munt. No és el meu cas. Un article a la premsa local i amb prou feines.
I fins avui no l’he ni penjat al meu propi blog. Sembla mentida.
El podeu llegir aquí.
Les darreres setmanes estem veient com el sistema educatiu català està essent atacat amb força des de partits i entitats que l’acusen d’adoctrinament. D’entrada podem dir que no és una acusació nova, i que tampoc són noves les veus que la projecten. Però haurem d’admetre que mai com fins ara havien estat tan contundents, ni havien tingut tanta projecció pública, i de fet hi ha una causa judicial oberta a la Seu d’Urgell contra vuit mestres de tres centres educatius.
També hem d’admetre que en aquest moment tan complicat, amb les institucions d’autogovern tan afeblides i la societat catalana movent-se entre la crispació i la desorientació, l’acusació d’adoctrinament ha impactat amb molta més força que en altres ocasions.
A mi, d’entrada, em sembla que hi ha alguns elements que ens poden ajudar a discernir si estem o no adoctrinant. Si estem sostenint un projecte educatiu que tan sols té com a funció la reproducció social d’un determinat llegat cultural o si, per contra, estem donant eines als infants per a que desenvolupin la seva pròpia autonomia moral i puguin examinar de forma crítica aquest llegat.
El primer element té a veure amb com construïm el currículum. Si està configurat com una llista de sabers i coneixements que han de ser inculcats a les criatures tan si com no, doncs com més concreta sigui aquesta llista, pitjor anem. Si està plantejat com un conjunt de competències que orientin la vida educativa cap a l’aprendre a aprendre, doncs ja és una altra cosa.
El segon element afecta igualment al currículum, però també a les classes. Si els continguts es plantegen des d’una perspectiva científica i pensada per a cobrir les necessitats d’aprenentatge de l’alumnat, estaríem arraconant bastant qualsevol temptació adoctrinadora. Si fem educació pensant en salvar una religió, una pàtria, una moral, o una tradició concreta, doncs flac favor fem a l’educació.
El tercer element és l’avaluació. Si els avaluarem en funció de la seva capacitat de repetir com un lloro allò que hem explicat a classe i només allò, doncs està clar que no haurem confiat molt en la seva capacitat de raonar i examinar críticament les coses, d’arribar per si mateixos a conclusions complexes a partir d’informacions que ells mateixos hauran pogut trobar.
El quart element és la posició del docent. Si entenem el mestre com l’alfa i l’omega, qui introdueix de forma exclusiva tot el coneixement a l’aula, programa estrictament totes les activitats de l’any i no deixa res a la iniciativa de l’alumnat, doncs anem malament. Si la mestra és una persona que acompanya als infants en la descoberta del món, de la vida, i de la seva capacitat d’aprendre i créixer; si té una actitud d’observació més que d’actor principal de la vida a l’aula, aleshores no veig massa forat a l’adoctrinament.
Podríem seguir, segur que identificaríem més elements que ens ajudarien a discernir si estem educant o adoctrinant. Podríem també indignar-nos una estona llarga pel fet que l’acusació vingui del Partit Popular, que s’ha dedicat a afavorir la religió a l’escola i l’escola religiosa. Que va tenir un ministre que volia “españolizar a los niños catalanes”. Que no ha fet més que entorpir qualsevol idea de renovació pedagògica.
En tot cas, val la pena recordar que l’escola a Catalunya gaudeix d’un enorme afecte popular, i aquesta simpatia se l’ha guanyat a pols a partir de la feina de milers de mestres que durant molts anys han construït uns entorns educatius plurals i oberts a tots els infants sense distinció. Escoles i mestres que han posat per davant de tot el dret consagrat al principi 7è de la Declaració Universal dels Drets de l’Infant a una educació que afavoreixi la seva cultura general i li permeti, en condicions d’igualtat d’oportunitats, desenvolupar les seves aptituds i el seu judici individual, el seu sentit de responsabilitat moral i social, i esdevenir un membre útil de la societat.
Per acabar, no obstant, un advertiment. Si neguem les acusacions d’adoctrinament basant-nos en qui ens les llença, no haurem entès res. Ni el PP ni C’s ni ningú té el monopoli de l’adoctrinament, i de la mateixa manera ningú pot espolsar-se categòricament l’acusació. A més, tampoc a Catalunya hem tingut uns governs molt poc favorables al lliure pensament i sí molt favorables a l’escola religiosa, o sigui que tampoc podem treure gaire pit, que estem finançant col·legis de l’Opus amb fons públics!
A més, sabem que respondre a les acusacions amb atacs no és una estratègia dialèctica honesta, això ho hem après a escola. I no cal que visquem amb crisis permanents d’identitat, però una petita reflexió sempre la podem fer; i qui sap, potser fer quatre ajustaments ens pot ajudar a enfortir el nostre projecte pedagògic. En aquest context potser la religió, la pàtria, la moral o la tradició no ens ho agraeixen, però és que tenim temes més importants entre mans.
Reprodueixo aquí la carta que va enviar l’Albert Riba, President d’Ateus de Catalunya, en motiu dels atemptats del 17 d’agost.
NO TINC POR, PERÒ ESTIC MOLT PREOCUPAT
En primer lloc vull fer arribar la meva solidaritat, i la dels socis i simpatitzants d’Ateus, a totes les víctimes de l’atemptat patit a la ciutat de Barcelona i a la vila de Cambrils, tant als familiars i amics dels traspassats com als ferits i les seves famílies i també als ciutadans que hem tingut un ensurt que farà que les nostres vides ja no siguin igual que abans. I no puc deixar d’esmentar els musulmans de bona fe, que seran estigmatitzats per tots aquells que, des de l’arrogància alimentada per la seva ignorància, transferiran les neures i les desgracies que els amenacen, no als autèntics culpables si no, degudament manipulats, a aquells que no son del “meus”.
Al dia següent de l’atemptat ja he rebut diversos missatges islamofòbics i racistes, alguns procedents de persones de les que no m’ho esperava, potser si que els terroristes estan aconseguint algun dels seus objectius.
Afrontar aquesta amenaça global requereix una revisió profunda del seu, i del nostre, passat, present i futur, amb tota la capacitat i voluntat de refer els ponts amb una cultura diferent i respectable, de construir una economia globalment solidaria i el definitiu reconeixement de la igualtat social i legal de tots els homes i dones del mon.
Dedicarem el proper numero de la revista Gaietà Ripoll a Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou assassinat, després del corresponent judici militar que el va condemnar a mort al considerar-lo, sense proves fefaents, cap de la revolta de la Setmana Tràgica, després d’un procés d’intoxicació informativa dirigida per la monarquia, l’exercit i l’església catòlica. Tot això em retorna a la realitat actual, on els opinadors habituals a les xarxes socials, estan preparant el terreny per convertir els nostres conciutadans de cultura musulmana, siguin creients o no, en culpables, obviant la responsabilitat que el mon occidental tenim en el passat i pressent dels països islàmics. Admetem articles d’opinió per la revista relacionats amb l’acte terrorista.
Malauradament aquests esdeveniments han fet despertar tots els sistemes de comunicació per tal de treure’n profit, i si això no funciona ja ho arreglaran a «foc i fúria». Hem vist com s’ha explicat la post-veritat, i la realitat paral·lela sobre la no implicació de les religions en aquest tipus d’afers, sobre la feina de les persones que amb gran esforç han fet possible pal·liar algunes de les greus conseqüències de l’atac i sobre la utilitat dels serveis d’intel·ligència i les seves prioritats. Un altre aspecte a considerar es aquesta permanent crida a la unitat, per després organitzar un «funeral oficial» sota l’aixopluc només d’una part , cada cop mes minoritària, de la societat en lloc d’afavorir els valors de la laïcitat com a mitjà de contribuir a la tolerància i marginar mes els radicals i els supremacistes.
Una part significativa de la ciutadania catalana ha donat una lliçó de responsabilitat, de voluntat de no deixar-se aclaparar per els manipuladors violents, enfrontant-se amb ells amb fermesa i solidaritat. I si som capaços de vèncer als racistes i predicadors de l’odi amb estimació fraternal, podrem sortir de l’atzucac en el que ens han posat tots aquells que de forma egoista només pensen en el seu benestar encara que sigui amb càrrec als nostres conciutadans del mon.
Albert Riba, 21-8-2017. a quatre dies de l’atemptat.
L’atemptat em va agafar fent les maletes i amb prou feines vaig poder fer un tuit en favor de la pau i la concòrdia. Poques hores després sortia volant amb el cor encongit i el cervell saturat d’informacions, reals o inventades. I la veritat és que fins ara no he tingut ni temps ni paciència per seure a escriure. A més, tampoc se m’acut res massa original per afegir a tot el que s’està dient.
O sigui que mentres endreço les idees i trobo temps per escriure, faig un primer post recopilatori d’altres posts meus que em sembla que contenen idees relacionades amb el que ha passat i també amb el que es podria fer a partir d’ara.
De fet, el meu darrer post recomanava “La guerra del fin de los tiempos“, un llibre sobre Estat Islàmic que em va semblar que aportava elements de criteri per entendre en què es fonamenta tanta capacitat destructiva. No feia gaire que també havia recomanat “Pensar l’islam“, del Michel Onfray i “Si Dios existe“, del Joann Sfar, que també em semblen molt pertinents. En els propers dies miraré d’afegir llibres, perquè n’hi ha alguns que no he ressenyat aquí i que valen la pena com “En el vientre de la yihad” o “La puerta de los asesinos“, entre d’altres.
També vull recuperar un post que vaig fer sobre el fenomen que es produeix després de cada atemptat, quan s’intenta menystenir la variable religiosa en els fets: Exculpar la religió. El que hi deia em sembla vigent i de fet crec que en faré una segona part els propers dies.
I així per acabar, un parell de posts sobre la percepció que tenim per aquí de l’islam. Un en que alertava de la creixent islamofòbia i un altre en que parlava de l’islam francès. Però d’aquest tema també hauré de fer nous posts, perquè s’han dit moltes coses i també m’agradaria dir-hi la meva.
Bé, espero que estigueu bé i que torneu a passejar per les rambles sempre que pugueu.
Ja fa dies que remugo amb el pessebre de la Plaça Sant Jaume. Em pensava que desapareixeria de la mateixa manera i pel mateix motiu que la missa de la Mercè, però no ha estat així.
I altra vegada tornem a tenir un símbol religiós monopolitzant l’espai públic. Posat per una institució pública, pagat per una institució pública… i a més bastant lleig. Perquè per mala consciència (suposo) es pretén modernitzar el pessebre i posar-hi missatge social, o transgressor, o jo què sé. Vaja, que no sé si m’ofèn més a mi o a una persona creient; però si jo ho fos, m’emprenyaria bastant.
Dic que porto dies remugant però com que ho faig cada any, doncs la cosa no passava d’aquí. Fins que he trobat aquesta notícia que arriba de França: el Front Nacional fa una campanya per a instal·lar pessebres als ajuntaments. Fantàstic, tu. No només a França van enrere, sinó que a més, aquí renunciem a anar endavant.
Ja n’hi ha prou de pessebres. No és veritat que no sigui un símbol religiós, hi ha àngels, Verges, Crists i Sants. No és veritat que sigui una cosa progre dignificar la pobresa, el progrés humà ha consistit a denunciar-la. No és veritat que sigui una cosa maca de veure, cada vegada és més lleig. No és veritat que no ofengui a ningú, ens ofèn a uns quants.
Ja n’hi ha prou de pessebres, que se’ls posi cadascú a casa seva si en té ganes.
Aquest divendres tinc l’honor de parlar a l’ínclit, mai prou lloat, admirable Centre Democràtic i Progressita de Caldes de Montbui.
Hi parlaré del que diu el títol de la xerrada, òbviament. També del que diu el darrer informe Ferrer i Guàrdia, és clar. I d’alguna cosa més que ara no recordo.
A les set, allà mateix. Al Centru.
L’Associació d’Ateus de Catalunya ha publicat el primer número d’una nova revista. O sigui que a Catalunya ja tenim una revista atea, valga’m Déu.
Més enllà dels continguts, que podeu jutjar vosaltres mateixos, m’ha agradat que la revista es digui Gaietà Ripoll, de qui en vaig escriure quatre línies en aquest blog ja fa temps.
Saludem, doncs, el naixement d’una nova publicació i estarem atents als propers números.
Fa un parell de dies vaig trobar aquesta notícia al diario.es i em va semblar interessant. Resulta que més de la meitat de la militància de Convergència Democràtica de Catalunya consultada en el procés de refundació es mostra favorable a un estat laic. El 52,7%, no està gens malament.
He de dir que al principi em va sorprendre, però després ja no tant. Moltes vegades, quan he parlat de laïcitat amb gent de Convergència he obtingut una resposta bastant favorable. Amb matisos, però en general no tenia la sensació de trobar-me amb una posició molt allunyada de la meva.
Després, quan s’havia de passar de les paraules als fets, la cosa canviava. En part pel paper d’Unió a CiU, en part perquè la tradició pesa, en part perquè la realitat sempre és punyetera, i en part ves a saber.
I avui hem dinat amb la notícia que Junts pel Sí i el PP han votat en contra de retirar els concerts a les escoles de l’Opus que segreguen l’alumnat per motiu de sexe.
Ho dic perquè dins de Junts pel Sí hi ha Convergència. Però també hi ha ERC, MES, Avancem, l’ANC, Òmnium, Súmate, independents i independentes, a qui saludo afectuosament des d’aquest blog. I se suposa que tota aquesta llista “cau” a l’esquerra de Convergència i té posicions més laiques encara, però que si quieres arroz, Catalina. No hi ha hagut manera.
I ja posats a recordar, no està de més dir que això s’arrossega des que un tal Ernest Maragall va portar un govern sencer a aprovar una Llei d’Educació de Catalunya (LEC) que no va servir per a fer cap avenç significatiu en matèria de laïcitat. L’Ernest Maragall, personatge clau a MES, un partit que avui mateix ha dit que s’hi posava per endreçar bé això de les escoles de l’Opus Dei. I s’hi posa de bracet amb tota la gent que avui també ha votat en contra de la mesura.
Us esteu fent un embolic? Repassem els fets: un partit que s’està refundant i que descobreix que més de la meitat dels seus membres desitja un estat laic, més un partit que té un triangle d’origen maçònic al seu escut, més uns partits molt moderns i actualitzats, més uns independents encara més moderns, han votat amb el PP.
Alguns direu que no era la manera, que els de Catalunya Sí Que Es Pot són uns oportunistes i no és manera de fer les coses. Que demà (o demà passat, o l’altre, o el 2020) serà millor.
D’altres direu que el Procés és una tapadora simbòlica per a ocultar i sostenir l’austericidi i no canviar res sota l’eslògan “ho volem canviar tot”. Un Putairamonetisme2.0, o Turboputairamonetisme. I que això d’avui només és un episodi més de la comèdia.
També es podria dir que alguns es podrien haver saltat la disciplina de vot ni que fos per donar una nota folclòrica.
O podríem recordar-nos de Lluís Companys, que sempre va bé per burxar als d’ERC (i a l’independentisme en general) quan patinen.
A mi, bàsicament, se m’acut que en aquest país conjuguem tots els temps verbals de la llibertat amb molta fluidesa… excepte el present d’indicatiu.
Una llàstima.
PS: La imatge és d’en Torres i Bages, sempre va bé conèixer cares noves.
Aquest dijous estaré a Rubí fent una xerrada sobre laïcitat i municipalisme. Apa.
Portem tota la setmana veient com el cas s’infla. D’un professor d’educació física als maristes de Satns – Les Corts hem passat al tutor de 5è. D’una sola víctima a més d’una desena.
Podeu seguir les notícies als diaris. Jo he llegit aquesta entrevista a una víctima i m’ha semblat duríssim el que explica.
No sé com evolucionarà tota aquesta història. Potser s’acaba aquí. Però també és possible que creixi, i pot arribar a créixer molt.
No voldria fer un post incendiari, de veritat. Però només cal fer una ullada a aquesta entrada de la viquipèdia anglesa: Roman Catholic sex abuse cases by country. Mireu la llista de països. És llarga, oi? I no trobeu que hi falta alguna cosa? Sí home, busqueu Spain. No surt res. El país amb major presència històrica del catolicisme no té casos reconeguts.
I ara, si no ho heu fet, llegiu l’entrevista que us enllaçava abans. Sí, aquesta. Fins al final.
Perspectiva laica 